JUSTÍCIA DIVINA i CLIMÀTICA: Les Falles d’Alcoi de 1933

Article de Diego L. Fernández
(Aquest article ha estat publicat al Llibret de la Falla Portal de Valldigna 2024)

“Antes que res alcoyans,
ahí no partirem palles.
Primer Moros i Cristians;
Después, festa de les Falles”

Escric aquestes paraules a l’agost, durant l’enèsima onada de calor, suggestionat per unes temperatures horroroses. No pretenc que la canícula siga cap atenuant, només intente explicar les circumstàncies que m’han impulsat a escriure sobre la piscina municipal del meu poble. Més en concret, sobre el sorprenent origen diví de l’estany olímpic que ha esdevingut refugi climàtic per a les darreres generacions. I sobre les Falles alcoianes. Sí, heu llegit bé, a Alcoi també van haver falles, ara fa 90 anys, a l’estiu de 1933.

Sembla una heretgia, que a la capital mundial dels Moros i Cristians un grapat d’artistes delirants intentaren introduir unes festes alienes. I així ho ha descrit la historiografia realment existent, la de tota la vida, la franquista. Les falles aterren al mig d’un conflicte entre l’Ajuntament i l’Associació de Sant Jordi (ASJ) –encarregada d’organitzar la trilogia en honor d’aquell estrany màrtir de la Capadòcia. Es tracta d’una situació que es repeteix a tot arreu, amb la recentment estrenada laïcitat de l’estat per part de les autoritats republicanes. A Sevilla, per exemple, les confraries es van negar a processonar per Setmana Santa en protesta; totes excepte “La Valiente”, la Estrella de Triana, la verge republicana.

No es tractava d’un debat teològic, no us penseu. Era, com sempre, una qüestió purament econòmica. L’Església espanyola, així en majúscules, la Catòlica, Apostòlica i Romana perdia poder amb l’entrada en vigor de la nova Constitució del 1931 que resava –mai pitjor dit– que “l’Estat no podrà, en cap cas, sostenir, afavorir, ni auxiliar econòmicament les Esglésies, Associacions i Institucions religioses”. Aquesta vegada en plural, per tant, ni un duro per a les apostòliques ni per a les altres, que passaven totes a ser iguals: “Totes les confessions religioses seran considerades com a Associacions sotmeses a les lleis generals del país”.

Siga com siga, això de la igualtat amb altres credos no va agradar als Segura i companyia i l’acatament de la legislació, doncs tampoc. El cardenal primat i arquebisbe de Toledo, Pedro Segura y Sáenz, es va veure compromés en un intent d’evasió massiva d’impostos i frau amb la venda del patrimoni eclesiàstic i l’expatriació de capitals. El mateix prelat que va enviar els catòlics a una croada contra els rojos–separatistes–maçons–indesitjables: “Cuando los enemigos del reinado de Jesucristo avanzan resueltamente, ningún católico puede permanecer inactivo”. El seu substitut al càrrec, Isidro Gomà y Tomás, era menys sofisticat encara: “España y la anti-España, la religión y el ateísmo, la civilización cristiana y la barbàrie”. Ho escric en castellà perquè al traduir-ho perd dramatisme.

No us preocupeu que arribaré a la piscina, passant per les falles.

LES FALLES

Aquest ambient, diguem-me, enrarit va aterrar al meu poble, com a molts altres. L’Ajuntament no va atorgar permís a l’ASJ per passejar el sant i les seues suposades restes òssies; i l’Associació va anunciar que no hi haurien festes de moros. Una cançó popular de l’època explicava que “els cavernícoles no volen Festa, per que Sant Jordi ix sense cera”. El consistori va aprofitar la situació per a assumir l’organització i substituir la corriolada beata per una cercavila cívica. No totes les comparses (a Alcoi en diuen filaes) ho van acceptar de bon grat. La Llana, Abencerratges, Marraskesch, Gusmans, Bascos i Muntanyesos “inhibiéronse”, diu el llibre d’actes municipal del 23 d’abril de 1932. Com a conseqüència, per ofici de l’alcaldia, les sis díscoles van ser extingides. I, en paral·lel, en sorgeix una de nova anomenada Asturs.

Coneixent la proverbial tolerància que caracteritza el personal més significat en aquest àmbit, podem imaginar l’embolic. Ací diríem que es va armar un bon “Petrólio” (però d’això ja vaig escriure a aquest mateix llibret l’any 2022). La utilització partidista de les tradicions per part de la dreta política i social, amb la religió com a senyera, va ser una constant al quinquenni republicà. Davant la mobilització de la classe obrera organitzada en sindicats anarquistes, fonamentalment, i també socialistes; s’alçà la croada del bàcul i la creu. Els moderns ara en parlarien de batalla cultural. Però, poca broma, recordeu que els anys trenta van veure nàixer la serp del feixisme. El que patim ara no és més que una bufonada si ho comparem amb aquella tragèdia original.

Com us deia, la poca historiografia existent vincula la irrupció de les falles amb el conflicte religiós. I esments a l’hemeroteca no en falten, però jo tinc els meus dubtes. El director de l’arxiu local, Josep Lluis Santonja, fa referència també al “desprestigi” d’unes celebracions molt lligades al “consum abusiu d’alcohol”. Perquè com tothom sap en falles ningú no beu. No soc cap expert i la hipòtesi caldria corroborar-la, però la publicació oficial El Fallero no destil·la anticlericalisme.

Es parla d’una certa improvisació l’any 33, quan només es van construir sis efímers monuments. De l’impuls d’un nodrit grup de pintors, escultors i artesans com ara Juan Arques, Antonio Pérez, Arjona Vallet, Juan Amorós, Alfonso Gisbert, Juan Masià i José Vós, entre d’altres. I se’n parla molt d’esperit valencianista. Al contrari que a Alacant, on les falles van aterrar l’any 28 –en plena dictadura de Primo de Rivera–, ací no es va voler camuflar la inspiració valenciana canviant el nom originari.

Hi ha, per tant, un evident interés laboral per part dels artistes locals, alguns amb experiència prèvia al sector a la ciutat de València. Existeix, en els seus inicis, una empenta innegable per part del Centre Valencianista d’Alcoi, entitat signatària de les Normes de Castelló del 32. I, caldria no oblidar-ho, les falles permeten un protagonisme a les dones que les Festes de Sant Jordi li neguen. En aquell moment i pràcticament fins a l’actualitat, ningú no ho desmentirà, són un espai eminentment masculí –empraré l’eufemisme per poder continuar vivint tranquil·lament a casa meua.

També, per suposat, les Falles d’Alcoi van gaudir de les transformacions que una recent exposició al Museu Valencià d’Etnologia va batejar com “La República de les falles”. Ens referim a un fort desenvolupament artístic; una gran participació; una major democratització i visibilització de les dones, i una creixent politització. Però la lectura franquista sembla errònia. Ningú no pretenia substituir les festes de moros pel seu component religiós ni implantar un aquelarre de menjacapellans.

On anava, les falles van tenir una gran acollida i l’any següent –al 34– se’n van plantar catorze i quinze l’any 35. Pràcticament tota la ciutat va gaudir d’unes tees que sorprenien per la seua monumentalitat. Per tot arreu hi havia, al carrer Fermín Galán (passeig que honorava el màrtir republicà), a la plaça de la República, a l’avinguda Blasco Ibáñez o al barri Pi i Margall (en memòria del president federalista de la I República).

Sé el que esteu pensant. Durant la República, els noms dels carrers a Alcoi molaven. Ara ja no, sants i verges es reparteixen el nomenclàtor al cinquanta per cent.

LA PISCINA

I al barri de Canalejas (el polític ferrolà va ser cuner a Alcoi), al juliol del 35, una estructura de deu metres reivindicava una piscina municipal. La crítica no és evident. Es tracta d’una mena de mausoleu, que no arriba a ser una piràmide, coronat per una figura femenina nua a mode de pinacol. Als quatre costats un seguit de ninots realitzen exercicis o es banyen en una tina, o alguna cosa semblant. Al suplement de El Fallero que correspon al barri la “relació y explicació” apunta que l’obra de Juan Masià reclama la instal·lació “en les umbrienques ‘Uxoles’” per a que el poble no haja de fer més la granota “per malecóns y per bases, que cuan no yan serps de auya yan sangoneres acuátiques…” [sic.].

Però m’interessa especialment la referència de l’autor, Culet de Siri, als qui canten a la “Infinita Natura”. Fa referència així al potent moviment anarquista que va arrelar a la ciutat durant el segle XIX. I que al primer terç del XX il·lumina el naturisme i el nudisme: “…no volem ser aquell que tira, pega y s’amaga y después que insite a dir «¡Vaya gente pornogràfica!”. A la premsa conservadora els hi deien coses pitjors com “salvajes” i “primitivistas”. Torne a passar-me al castellà, aquesta vegada per insultar.

En realitat, el naturisme deriva de l’higienisme dinové (res a veure amb els dentistes) de metges i urbanistes preocupats per les pandèmies –com la còlera– derivades de les insalubres ciutats industrials. I que preconitzava la hidroteràpia; juntament amb la desinfecció, el clavegueram, l’aigua corrent i un llarg etcètera del que ara ens semblen obvietats. D’ací que l’anhelada piscina es convertira en objectiu polític dels apolítics.

La història de les Falles d’Alcoi va acabar abruptament. L’any 36 no van haver falles perquè es van tornar a canviar les dates (del juny del 33 i el juliol del 34 a l’agost de 1936) i el cop d’estat feixista els hi va privar. Però, mira per on, el conflicte va fer realitat el somni de Culet de Siri.

El Comité Revolucionari de Defensa, liderat per la CNT àcrata, va encetar el projecte l’any 37, una vegada col·lectivitzada l’economia local. Hi havia, com ara, mancança de matèries primeres, però l’enginy va salvar el darrer obstacle.

I ací és on va haver d’intercedir l’Església catòlica perquè l’alcoiania gaudira d’una piscina en condicions. En realitat van intervenir tres esglésies: la de Santa Maria, la de Sant Agustí i la de Sant Maure i Sant Francesc –aquests dos darrers sants compartien temple com si es tractés d’estudiants. Els tres edificis van ser desmuntats pedra a pedra i amb el material, de primera qualitat, es va fer una “piscina que pot ser que la envidiaren les urbes més populoses”. A les “umbrienques” Uxoles, en concret a la carretera Mascarelles de la partida de l’Horta Major, dins del perímetre de l’actual Parc Natural de la Mariola.

En realitat, tot i ser del gremi, encara no tinc clar que es puguen extraure massa aprenentatges de la història, però aquesta sembla contenir una peculiar lliçó. La febre iconoclasta va esdevenir ben particular al meu poble. I en lloc d’incendiar les parròquies les van transformar en una vella reivindicació del poble. Una crònica que també es pot llegir a partir de les festes populars: de Moros a Falles o a l’inrevés.

Diego L. Fernández, membre de Guanyar Alcoi