Per què creix l’extrema dreta en temps de “benestar”?

Article d’opinió de Sergi Rodríguez 

Es fa necessari que reflexionem sobre l’avanç de l’extrema dreta en les societats actuals per poder actuar encertadament sobre les causes que l’afavoreixen i evitar el seu creixement. En aquest sentit, és d’agrair la reflexió que sota el mateix títol, Lorena Zamorano, Secretaria General del PSPV i posteriorment també Carles Cortés, Catedràtic i escriptor, han publicat sobre el tema. Amb la mateixa voluntat de reflexionar al respecte, aportaré una visió distinta de l’expressada en el primer article de Lorena Zamorano, ja que al meu entendre fa una anàlisi de partida desencertada i arriba a unes conclusions errònies, tot i entenent que compartim la mateixa preocupació davant l’avanç de l’extrema dreta.

En primer lloc, i com va demostrant-se al llarg de la història, el creixement de l’extrema dreta es dona fonamentalment en moments de crisi econòmica, social i política. És en aquest context, on l’extrema dreta té l’oportunitat d’expandir el seu populisme demagògic, augmentar el descontent social i reconduir la insatisfacció generalitzada cap als seus interessos dictatorials. Ací, en EEU i arreu del món.

Actualment, estem ben lluny de viure en un estat de benestar, al contrari del que l’autora aferma. És més, estem en un retrocés clar d’una mínima certesa de prosperitat que s’havia aconseguit en l’Europa de la post II guerra mundial durant el període dels dos grans blocs en confrontació, i que va permetre al moviment obrer de l’àrea capitalista arrossegar-li al sistema un major nivell de justícia social i drets que en altre context internacional no s’haguera aconseguit. Al món globalitzat que vivim en l’actualitat, les forces reaccionàries, ultraconservadores i ultradretanes, van imposant-se a tot arreu, aprofitant precisament la crisi sistèmica mundial i la falta de polítiques fermes i alternatives reals que, ni per part de la socialdemocràcia que ha governat ni per l’esquerres alternatives, donen resposta efectiva als grans problemes que el sistema ha imposat a les famílies treballadores.

Perquè no es pot parlar de benestar social fent ús de les dades macroeconòmiques i obviar la situació microeconòmica real de les famílies treballadores. Són dues realitats ben diferents. Creix la desigualtat entre els grans posseïdors de rendes de capital i la majoria social desposseïda que malviu de les rendes precàries de treball. L’índex de pobresa infantil d’Espanya és el segon més elevat d’Europa (consultar dades de la infància i la pobresa 2025 del European Anti-Poverty Network EAPN); l’habitatge és un producte especulatiu del mercat en compte d’un dret fonamental, fent-se inaccessible per a la majoria treballadora; el salari de la majoria treballadora no arriba per a poder viure dignament mentre que els salaris dels directius estan més de 10 vegades per damunt, augmentant la bretxa salarial entre uns i altres.

Perquè tindre “una xarxa de recursos assistencials impensable durant la dictadura” no és símptoma de benestar social sinó de subsistència social per culpa d’un sistema que ofega i exclou a les famílies treballadores.

Sí, efectivament, tenim una sanitat pública universal garantida, però que està en perill de desmantellament per l’ofensiva neoliberal de les privatitzacions anteriorment consentides i auspiciades per governs tant conservadors com socialdemòcrates. La llei que permet la privatització sanitària (Ley 15/97, de 25 de abril, de habilitación de nuevas forma de gestión del Sistema Nacional de Salud), impulsada per Aznar va ser votada favorablement pel PSOE.

Tenim també una educació pública que es veu encara obligada a competir en situació de desigualtat amb l’educació privada concertada per les polítiques educatives que els governs socialdemòcrates també han defensat i aplicat. Els concerts van nàixer en 1985 a iniciativa del PSOE, una aposta per fer un sistema mixt i evitar enfrontaments amb l’Església Catòlica.

Quan tots aquests condicionants econòmics que afecten a la vida real de la majoria social no són resolts per una política alternativa palpable, els treballadors i treballadores desconfien de la capacitat real de les forces progressistes de capgirar la situació i resoldre les seues precarietats. Aquests són fonamentalment els motius de la desafecció política de la societat que aprofita l’extrema dreta per a guanyar terreny especialment entre les capes més perjudicades per la crisi. Si l’esquerra accepta i defensa les línies bàsiques de la política neoliberal i no executa quan governa els canvis estructurals necessaris, l’extrema dreta aprofita per a penetrar en el creixent descontent social amb fórmules simplistes però efectives per als seus interessos. I és evident que el PSOE ha acceptat i defensat les línies bàsiques de la política neoliberal en tots els espais de poder que ha tingut. Per això resulta cridaner que un càrrec del PSOE clame contra el neoliberalisme que ha practicat amb una gestió que porta privatitzant des dels 2.000 tot allò que pot: aigua, autobusos, neteja…

És evident que hi ha altres factors com per exemple, i molt decisiu, la inversió econòmica dels grans poders per alimentar el pensament reaccionari entre les societats. Inversions fetes mitjançant fundacions organitzades per les famílies més riques del món destinades a fomentar el pensament únic que facilita el manteniment del seu domini social (al respecte recomane la lectura del llibre de Marco D’Aramo: Dominio).

L’aposta d’aquests supermilionaris d’actuar directament des de la política sense intermediaris (Trump) és conseqüència d’una predeterminació ben orquestrada des de fa dècades, i l’ús de l’extrema dreta internacional per aquesta finalitat, fonamental.

L’objectiu aconseguit de desmantellar l’Estat i la seua capacitat d’incidir en el mercat capitalista que provoca les desigualtats, ha estat possible en gran part per la submissió de la socialdemocràcia als postulats ideològics de la dreta. I això no sols s’ha donat a nivells d’Estat sinó també a nivells locals on el PSOE ha privatitzat la gestió de la majoria dels serveis públics donant-li beneficis econòmics i poder a multinacionals que han condicionat i condicionen la vida política municipal. Per això resulta cridaner que un càrrec del PSOE clame contra el neoliberalisme que ha practicat. Benvingut siga però perd credibilitat.

Evidentment, hi ha més causes que han afavorit el creixement de l’extrema dreta: manca de democràcia real, transparència i jerarquització dels partits sense mesures que eviten la perpetuïtat del poder inherent a casos de corrupció, clientelisme i actituds gens ètiques que els han igualat als comportaments i valors de la dreta.

Al neoliberalisme que dona peu al creixement de l’extrema dreta no se l’ha de combatre apel·lant a la bona voluntat dels «rics que puguen estar preocupats per les llibertats i la seguretat», sinó qüestionant de manera clara i contundent el sistema d’arrel.

Sergi Rodríguez, portaveu del grup municipal de Guanyar Alcoi