Quan la forma buida el fons

Article d’opinió  de Mari Carmen Paredes

En els temps que corren, marcats per la violència, per guerres injustes i il·legals, i per una creixent deshumanització en molts àmbits de la vida, es fa més necessari que mai aturar-nos i reflexionar. Reflexionar com a individus i com a societat sobre quins valors ens guien, què estem normalitzant i fins a quin punt hem perdut el rumb en allò essencial: el respecte, la dignitat i la vida humana.

És precisament en moments així quan es fan més visibles certes contradiccions. Les religions, que històricament han sigut font de valors i de sentit per a moltes persones, pense, haurien de ser coherents amb els seus propis principis. I, sobretot, també haurien de ser-ho aquelles persones que s’hi acosten.

Perquè el problema no és la fe en si, sinó el seu ús com a aparador. Quan algú s’identifica amb una religió només des de la imatge, des del gest visible, però no posa en pràctica els valors que diu defensar, es genera una contradicció evident. Així, el postureig religiós acaba estant renyit amb la vertadera espiritualitat.

Les grans tradicions religioses comparteixen principis bàsics: el respecte als altres, la compassió, la solidaritat, l’amor a l’altre. Però aquests valors perden tot el seu sentit quan es queden en paraules o en rituals buits. No n’hi ha prou amb aparentar: cal actuar en conseqüència.

La contradicció es fa encara més evident quan discursos d’exclusió o d’odi es presenten i s’apropen a símbols religiosos. Difícilment es pot parlar d’amor o de fraternitat mentre es menysprea, s’assenyala o s’exclou a altres persones. És ací on la distància entre el que es diu i el que es fa es fa insostenible.

Amb tot el respecte, potser ha arribat el moment que, com a societat, dignifiquem les nostres creences i els nostres valors, i que també sapiguem posar límits clars. No es pot estar en missa i repicant: no es pot utilitzar un llenguatge que menysprea i criminalitza a qui més pateix i, al mateix temps, voler fer creure que es comparteixen uns valors que, en realitat, apunten en la direcció contrària.

Potser per això cal recuperar una idea senzilla però exigent: la coherència. No només en l’àmbit religiós, sinó en la societat en conjunt. Perquè, al cap i a la fi, els valors no es demostren en allò que es mostra, sinó en allò que es practica.