Violència vicària?

Articles d’opinió de Mari Carmen Paredes

Et despertes. El silenci de la casa pesa més que qualsevol soroll. Mires el corredor llarg, estret i fosc. Et fixes en la porta del fons, aquella que du a l’habitació dels fills i, de sobte, el dolor. Un dolor que travessa el pit, que paralitza, que no deixa respirar. No és por. La por ja la coneixes bé: la vas aprendre amb la presència d’aquell que un dia vas estimar.

La por et va ensenyar a sobreviure, a fer-te forta, a fugir, a traure els fills d’aquell infern que ell havia construït. Amb por, sí, però també amb coratge. Vas treballar, vas lluitar, vas creure, fins i tot, que era possible la calma, que ell podria ser pare, que podries viure sense mirar sempre rere la porta.

Però aquell matí, el dolor era d’un altre tipus. Era un dolor que no s’aturava, que naixia del buit i de l’absència. Sabies que alguna cosa s’havia trencat per sempre, que aquell home, aquell que va ser pare, era el causant d’una ferida que no tanca. Mentre camines pel corredor, cada pas pesa més, és com travessar un túnel fosc, un túnel on no hi ha aire. I saps que has d’arribar a la porta, mirar endins, enfrontar-te a allò que cap mare hauria de viure mai.

Arribes i la tens davant teu. Saps que la terapeuta t’ha dit que encara no estàs preparada. Saps que estàs ofegant-te, que et falta l’aire. Saps tantes coses i has fet tantes preguntes sense resposta… Però, igualment, obris la porta. Obris l’espai on dormien els teus fills, on jugaven, on omplien de rialles la casa. Aquell lloc on el pare —l’home que més els havia de protegir— va decidir que les seues vides eren seues i de ningú més, i que podria fer-te mal de per vida. I l’odi, aquell odi que li corria per les venes, va actuar. Va decidir fer-te el mal més gran que es pot fer a una mare.

Ara, eixa habitació està condemnada al silenci. Condemnada a ser el recordatori diari que existeix en persones capaces d’utilitzar els fills com a arma, com a instrument per destruir.
Condemnada a ser el lloc on el temps es para, on la vida queda suspesa entre el record i l’absència, on l’amor més profund es queda congelat.

Tanques la porta, respires i molt profundament. Saps que la vida continua, que tens gent al teu voltant que t’estima i vetlarà pel teu benestar. Ho saps. Però dins teu també sents que no saps res, que no sents. Trenta minuts separen la por que tenies del dolor profund que t’acompanya cada dia.

I, així i tot, saps que hi hauràs de viure. Nosaltres només podem dir-te: «ho sentim, i farem tot el possible perquè no torne a passar«. Perquè les polítiques d’igualtat continuen. Perquè els partits feixistes no guanyen la batalla a la veritat. Perquè açò és violència masclista, és violència vicària, i negar-ho és negar la vida mateixa.

Qui no ho reconeix, qui no ho sent, qui no dona suport, està fora de la democràcia. No podem donar per bo que hi haja qui vulga esborrar amb un simple gest tot el camí recorregut, tot l’esforç fet per tantes dones que han lluitat per existir en igualtat.

Perquè la violència vicària no és una idea. És una realitat que trenca vides, que roba futurs, que apaga rialles. I per això cal continuar parlant, denunciant, i lluitant —cada dia— perquè cap mare torne a travessar eixe corredor.

Mari Carmen Paredes, regidora de Guanyar Alcoi