De promeses no es fan pòdiums

Article d’opinió de Ovidi Albert

Si hi ha una cosa que els que fem esport a Alcoi tenim clara és que ningú ens regalarà res. Les medalles, les marques i les rutines perfectes s’aconsegueixen entrenant; repetint una vegada i una altra, caient i tornant-se a alçar, fent sacrificis mentre molts altres estan descansant. Això forma part de l’esport i ho acceptem de bon grat.

El que costa més d’acceptar és que, a més de competir contra el cronòmetre o de lluitar per clavar la millor diagonal, també hàgem de competir contra unes instal·lacions que fa massa temps que esperen una renovació.

Podria parlar de la pista d’atletisme, entre altres, sí, però també d’espais com els camps de futbol com el “Jorge Molina”, on entrenar en condicions s’ha convertit quasi en un esport de risc. Com es pot demanar l’excel·lència als nostres esportistes si són espais que estan obsolets, fets pols o directament no es van fer bé des del principi.

Soc d’Alcoi i estic orgullós de ser-ho. És una ciutat amb molta tradició esportiva i amb gent que ha demostrat que, amb treball, es pot arribar molt lluny. De fet, cada any en sorgeixen esportistes que aconsegueixen resultats impressionants a escala autonòmica i nacional. Però moltes vegades tinc la sensació que ho fan malgrat la ciutat, i no gràcies a ella.

Els que estem dins del món de l’esport, fa anys que escoltem el mateix: «ja està en marxa», «ara sí», «queda poc». Però passen els mesos, els anys, es fan nous anuncis… i nosaltres… continuem esperant. I arriba un moment que et preguntes: de veritat és tan difícil apostar pels joves que dediquem hores i hores a representar Alcoi cada cap de setmana?

No estem demanant instal·lacions olímpiques ni luxes. Només volem poder entrenar en condicions. Fa mal de veure com altres localitats, de vegades molt més menudes, tenen espais esportius que fan enveja.

El més curiós és que després tots ens alegrem quan un esportista alcoià destaca. Se’ns ompli la boca parlant del talent que hi ha a la ciutat i dels èxits que s’emporten cap a casa. Però el talent també necessita suport, i les medalles no plouen del cel. Darrere hi ha hores interminables d’esforç, famílies fent sacrificis econòmics i de temps, entrenadors que ho donen tot… i unes instal·lacions que haurien d’acompanyar aquest treball, no posar-li més traves.

A vegades sembla que sempre hi ha diners per a altres coses. Per a projectes nous, reformes vistoses o campanyes que fan molt de soroll, com el “Nou pavelló de la gimnàstica”. Mentrestant, els espais on milers de joves passem bona part de la setmana continuen a la cua de les prioritats. I això acaba enviant un missatge molt clar i dolorós: que l’esport base sempre pot esperar.

Però nosaltres no podem esperar eternament. El temps passa, les carreres esportives són curtes i hi ha una generació sencera que està creixent amb la sensació que sempre li toca conformar-se amb el que hi ha.

Tot i això, continuarem entrenant. Perquè estimem el que fem, perquè l’esport ens ha ensenyat a no rendir-nos mai i perquè volem continuar portant el nom d’Alcoi al dalt de cada pòdium.

En definitiva, el desig que tinc és que Alcoi comence a apostar de veritat pels seus esportistes, amb unes instal·lacions en condicions, abans que es vegen obligats a marxar o a retirar-se per a fer-se escoltar. El talent ja el tenim a casa. Ara només falta que la ciutat córrega, marque, enceste, pedalege i salte al mateix ritme i amb la mateixa força que els seus joves.

Ovidi Albert
membre de guanyar Alcoi