Isabel-Clara Simó

Article d’opinió de Diego Fernández

“Mucho más temprano que tarde…

de nuevo se abrirán las grandes alamedas…”

Quan al novembre de 2018 l’Ajuntament d’Alcoi va rebatejar l’Alameda amb el nom de Camilo Sesto, ningú no va recordar el seu pas per Xile exactament quaranta-cinc anys abans. Dubte que el museu, inaugurat aquest mes de juny, en faça tampoc cap referència; quan el visite ho podré comprovar. És un dels capítols més obscurs de la seua biografia, fins al punt que li va valdre malnoms com Pinocho o Camilo(chet). I és que va ser el primer artista internacional a acceptar una invitació per actuar a Xile només dos mesos després del colp d’estat feixista que va enderrocar la democràcia xilena i va instaurar la dictadura d’Augusto Pinochet.

En aterrar, va anunciar que oferiria fins a quatre actuacions gratuïtes per contribuir a la campanya de «reconstrucción nacional» promoguda per la Junta Militar. I, poc abans de marxar, va afirmar en una entrevista que «la gente está más contenta ahora» i que «todo va a ir bien», quan només havien passat dos mesos del colp d’estat i la dictadura acabava d’imposar-se sobre el govern democràtic de Salvador Allende. Víctor Jara havia estat torturat i assassinat feia només unes setmanes a l’Estadi Xile. I entre les milers de víctimes que acabaria causant la dictadura també hi hagué el sacerdot valencià Antoni Llidó, nascut a Xàbia i rector a Balones i Quatretondeta.

Recorde aquesta història oblidada perquè ara al PP li sembla malament que un institut porte el nom d’Isabel-Clara Simó, a l’Alcúdia, a la Costera. No han llegit ni una sola pàgina de les més de setanta obres de l’escriptora, ni coneixen la seua trajectòria docent, periodística i editorial. Però en la seua infinita ignorància pretenen convertir aquesta lluita en una batalla cultural i lingüística, a veure si n’obtenen algun rèdit electoral mentre la gent oblida la DANA i les retallades dels serveis públics.

A Alcoi, tota l’esquerra social, cultural i política ha posat el crit al cel, i amb raó. Però cal recordar que l’homenatge, a casa nostra –que era la seua–, tampoc no ha estat fàcil. Després de sis anys, per fi, han trobat un espai públic que porte el seu nom. Però no ha estat una ampla avinguda, i ací és impossible no tornar a pensar en Camilo Sesto i Salvador Allende. Finalment ha estat una rotonda. Una redona presidida per una curiosa escultura, obra d’un artista famós també pel seu bust de Franco, que fins fa poc es podia trobar a Wallapop.

Isabel-Clara Simó mereix molt més que una rotonda. Mereix un espai públic que estiga a l’altura de la seua dimensió intel·lectual i literària. L’institut de l’Alcúdia ha de continuar portant el seu nom, però Alcoi, la ciutat on va nàixer i a la qual sempre va tornar, també té un deute pendent amb ella. L’alumnat alcoià hauria de tenir el privilegi d’acudir a un centre de primària o secundària que el portara amb orgull. I el seu fons personal hauria d’estar plenament accessible als investigadors perquè la seua obra continue viva. Perquè la memòria col·lectiva també es construeix amb els noms que decidim donar a les nostres avingudes, escoles i rotondes.

Diego L. Fdez. Vilaplana