JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

Artícle de José Antonio Tomás Andrés

Juan Ramón Jiménez va náixer a Moguer (Huelva), de pare castellà i mare andalusa. En una de les seues frases va dir: “La blanca maravilla de mi pueblo, guardó mi infancia en una casa vieja de grandes salones y verdes patios”. Ací podem veure la nostàlgia de quan era un xiquet, que poblada de records, reflexa l’enyorança que ell evocarà posteriorment. Aquests records es converteixen en elements poètics, com la llum, el mar… La millor companyera seua serà la soledat, referida als seus poemes de forma reiterada. La poesia de Bécquer li serveix d’inspiració, així com la dels simbolistes francesos Baudelaire i Verlaine. Però el més important per a ell será Rubén Darío.
El nostre amic Juan Ramón era de la generació del 14, que és la que corresponia a la seua edat, però va tenir molt bones relacions amb la gent de la generació del 98 i també en la del 27, a la que va recolzar en els seus primers treballs. Als dinou anys publica les dues primeres obres seues: Ninfeas y Almas de violeta. Després d’haver estat a Madrid, torna a Moguer i escriu: Platero y yo.
El 1913 coneix a Zenobia Camprubí Aymar i s’enamora profundament d’ella, per a casarse poc temps després. L’obra seua és tan extensa que és evident que ací no cap. Fins el 1939 va estar ací a Espanya, i fins a la fi dels seus dies a Amèrica. Va obtenir el Premi Nobel de Literatura el 1956 pel conjunt de la seua obra.
Fa només uns setmanes, el 29 de maig, es va commemorar la data de la seua mort que va ser el 1958, fa 64 anys. Jo que soc un afeccionat a la poesia, també m’he inspirat moltes vegades en la seua. Trobe que a Espanya és un dels millors, així com a tot el món, per aquesta raó li he dedicat l’escrit i el sonet que va a continuació.

A JUAN RAMÓN JIMÉNEZ
Fou mestre dels autors avantguardistes,
l’exactitud és per a ell la bellesa,
escriurà l’alegria i la tristesa,
tot ho abraçen ses versos panteistes.
De bells poemes en té llargues llistes,
emprarà un simbolisme de noblesa;
el modernisme, tènue en sa puresa
és la font dels paisatges realistes.
L’esperit d’ell busca la trascendència
pensant en el mar: soledat i vida,
la profunditat d’un temps eternal.
Busca a Déu dins d’ell, en sa consciència;
amb por a la mort, li dóna acollida,
s’endinsa en el que és pur, bell, essencial.

José Antonio Tomás Andrés