No oblidar és un deure. Emili Blanes al Palau Comtal. Setembre Octubre de 2019

ARTICLE DEL FÒRUM PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA I DEMOCRÀTICA A COCENTAINA

No oblidar és un deure. Emili Blanes al Palau Comtal. Setembre – Octubre de 2019.

Molts artistes han vist en les seues obres una arma per lluitar contra la injustícia. Un d’ells va ser Pablo Picasso qui afirmava que «La pintura no ha estat feta per decorar els apartaments. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic». Per aquest motiu és molt encertada la tria de la Sala d’Armes del Palau Comtal. Sota les seues voltes gòtiques, on fa segles es guardaven llances, escuts i espases, podem veure les pintures i dibuixos d’Emili Blanes, autèntiques armes en la lluita pacífica contra la desmemòria, contra l’oblit d’un passat recent trist i dolorós.

No és casualitat que la seua exposició tinga per títol «no oblidar és un deure» Emili és un artista plàstic compromés que al llarg de tota la seua trajectòria ha tractat temes com l’ocupació de Palestina, la memòria democràtica o les agressions contra el medi ambient. Aquesta forma d’entendre l’art li ha portat a desenvolupar una forma de pintar i dibuixar molt personal on predomina el blanc i negre, amb un llenguatge visual prop a l’expressionisme, amb clares referències a Munch, o a les pintures negres de Goya. També està present la influència de Millares o de Tapies, amb l’ús de draps i teixits foscos i formes properes a l’abstracció, encara que a l’obra d’Emili Blanes predomina l’art figuratiu, amb retrats de persones que patiren directament la repressió franquista com Miguel Hernandez, Marcos Ana, Lluís Companys, Peset Alexandre, o moltes altres persones més oblidades i desconegudes com les que formaren part d’aquelles generacions que visqueren durant dècades privades dels seus drets, o com els nombrosos llibertaris asturians que pagaren un preu molt alt per lluitar pels seus ideals. Barrejats amb aquests homes i dones que van patir la dictadura apareixen els rostres d’alguns personatges que participaren i que es beneficiaren d’aquell règim antidemocràtic. L’altra cara de la moneda.

Entre les persones retratades per Emili trobem a Francisco Martínez «Quico», antic guerriller antifranquista en la comarca de La Cabrera, al Bierzo, nascut en 1925, amb els seus 94 anys, i en plena forma, ha participat de forma activa en la inauguració de l’exposició, junt amb el professor Pedro Juan Parra, Ivan Jover, regidor de patrimoni, Iñaki Perez, director general de qualitat democràtica.

Quico, comparteix retrat amb Chelo, Consuelo Rodriguez, la guerrillera que ha mort fa poc (en juliol de 2019) amb 100 anys, i que era una de les últimes dones vives que van lluitar contra la dictadura a la Guerra Civil i als anys 40.

Emili Blanes ha dedicat molts anys de la seua vida professional a la docència i és per això que la seua
exposició té també un marcat interés didàctic que l’endinsa en l’art conceptual, el corrent artístic sorgit als anys 60 que explora les possibilitats de l’art per transmitir idees polítiques o socials. Algunes de les seues obres són grans panells informatius amb «collages» on combina textos, retalls de premsa, fotografies on aporta informació els anys de la guerra i de la dictadura, o sobre la realitat que està vivint-se ara mateix a Gaza, o sobre les contradiccions dels governs d’EUA, gran potència democràtica i al mateix temps defensora de dictadures.

Dins d’aquesta línia més conceptual, de transmetre idees, trobem poemes i retrats de Miguel Hernandez, Garcia Lorca, Joan Valls, Estellés i Ovidi Montllor. Referències a tot aquest món cultural que va patir els efectes d’una dictadura que decidia que es podia pensar, escriure o llegir.

Al fons de la Sala d’Armes Emili Blanes recrea amb una petita instal·lació l’ambient opressiu d’aquelles escoles del franquisme que ell va conèixer de primera mà, quan era un xiquet, amb el pupitre, llibres de text, un sant (sant Cristòfol?) i la cara de Franco amb la bandera bicolor.

Fins al dia 6 d’octubre hem pogut gaudir de l’Exposició d’Emili Blanes al Palau Comtal. Organitzada pel Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina, amb el suport de l’Ajuntament de Cocentaina, la Universitat d’Alacant i la Seu Universitària de Cocentaina, ens hi ha permet aprofundir en l’obra i en la creativitat d’un artista que fa seu l’adagi llatí «Nulla esthetica sine etica».