Sanitat sense persianes baixades: la urgència de blindar els serveis bàsics

Article d’opinió de Ximo Nebot

Ens hem acostumat a omplir-nos la boca parlant de la «societat del benestar», un concepte que sobre el paper garanteix la protecció i el benestar de la ciutadania a través de serveis públics de qualitat. Tanmateix, la realitat quotidiana s’encarrega sovint de demolir aquest discurs amb fets tant incontestables com absurds: el tancament d’un servei essencial com l’ambulatori de la Zona Alta per falta d’aire condicionat i per incompliment de les normes bàsiques de seguretat laboral.

Resulta difícil d’explicar —i impossible d’acceptar— que en ple segle XXI la porta d’entrada al sistema sanitari s’haja de tancar no per falta de personal o de recursos mèdics, sinó per la incapacitat de mantindre un edifici a una temperatura suportable. No estem parlant d’un luxe ni d’un capritx estètic; parlem de la salut dels professionals que hi treballen i dels veïns i veïnes que hi acudeixen, molts d’ells persones grans, malaltes o especialment vulnerables a les altes temperatures.

Aquest episodi no és un fet aïllat ni un simple accident tècnic: és el símptoma d’un problema estructural en la gestió dels recursos públics. Unes polítiques ambicioses no es mesuren per les grans promeses o els projectes de fi de festa, sinó per la capacitat de mantindre ferms els fonaments. I els fonaments d’una societat justa són la sanitat, l’educació i la cura de l’entorn comunitari. Si no hi ha pressupostos suficients, planificats i executats amb prioritat absoluta per a l’atenció primària i l’adequació de les seues infraestructures, la paraula «benestar» es converteix en un buit retòric.

A més, en un context de canvi climàtic evident, on les onades de calor extremes han deixat de ser una excepció per a convertir-se en la norma dels nostres estius, la falta de previsió és una negligència inassumible. Adequar els edificis públics —sanitaris i educatius— a les noves realitats climàtiques no és una tasca secundària que es puga anar ajornant d’un any per a l’altre; és una exigència de primer ordre.

És hora de fer una reflexió profunda sobre l’escala de prioritats en la despesa pública. La ciutadania no demana impossibles: exigeix que els impostos que paga es traduïsquen en serveis dignes, funcionals i oberts quan més es necessiten. Si realment creiem en els pilars de l’estat del benestar, cal demostrar-ho on toca: en uns pressupostos que blinden els serveis bàsics i en una gestió que impedisca que la deixadesa administrativa acabe passant factura a la salut de tots.