Sòl, sòl, sòl industrial

Article d’opinió de Sandra Obiol

Sòl, sòl, sòl industrial. És la lletra de la cançó que organitzacions empresarials i grups polítics repeteixen cada cert temps. He de reconèixer que té una melodia que s’enganxa fàcil, d’eixes que no costa gens començar-la a cantar. És com aquelles cançons que escoltes a la ràdio, a les botigues, mentre prens un cafè… i sense voler la cantes tu també, quasi sense adonar-te’n. Sense adonar-te’n perquè potser si te n’adonares veuries que la rima és massa facilona o que la seua lletra no té cap sentit.

En aquestes últimes setmanes hem tornat tots a Alcoi a entonar aquest tema. Sòl, sòl, sòl industrial cantaven l’empresariat. Sòl, sòl, sòl industrial entonaven els periòdics locals. Sòl, sòl, sòl industrial clamaven els partits polítics. I així hem passat un parell de setmanes. Fins a la propera. Però dia que passa no torna. I per això, abans que tornem a passar els dies cantant crec que estaria bé plantejar unes qüestions que acompanyen a la cançoneta:

1- Són més de 20 anys que cantem la mateixa cançó. I ens ajuda a passar els dies, omplir pàgines de periòdics i que els polítics s’autopresenten com a salvadors del poble. Però ja fa 21 anys que tenim un estudi fet del sòl industrial que és factible a la ciutat. I l’única cosa que ha canviat en estos anys és que podem comptar amb moltes més naus industrials buides perquè les fàbriques i empreses que les ocupaven han desaparegut.

2- Quants llocs de treball es crearan amb eixe hipotètic sòl industrial? Quines les seues condicions de treball? A Alcoi sabem massa bé que la indústria també es pot fonamentar en treball barat (és a dir, amb pocs drets). I competir així és sempre perdre.

3- A quin preu podrà aconseguir-se eixe sòl? A un preu competitiu? Podrem ofertar sòl en millors condicions que Ibi, Castalla, Onil, Agullent, Albaida o fins i tot Muro i Cocentaina, que encara tenen metres per desenvolupar (i si no els fan segurament, dic jo, serà per falta de demanda?). Per cert: a algú se li ha acudit fer un estudi d’eixa suposada demanda de sòl?

4- Quins serveis oferiran a eixes hipotètiques empreses que vindran per a eixe ansiat sòl industrial? No tenim serveis a les famílies. No tenim política cultural seriosa. El nostre hospital clama per inversions reals.

5- El petroli ja s’ha acabat, ha apujat el seu preu i encara pujarà més. I no tenim tren. Per a què volem sòl industrial si no sabem com es mouran les persones treballadores ni tampoc com transportarem les mercaderies. En la defensa del tren només tenim la perseverança de la societat civil alcoiana, abandonada per la majoria dels partits polítics.

Cert és que són qüestions que no caben en una cançó. I que sempre és més divertit cantar per cantar. I ballar amb despreocupació genera una sensació de felicitat. Una felicitat transitòria, també ho hem de pensar. I que els èxits no duren mil anys. I sempre hi ha gent que fa millors cançons. I Alcoi durant anys va ser qui feia les cançons més boniques i marcava tendència. Però això va ser fa dècades. Ara ja no ho som. Sagunt, Ibi, Paterna… tenen melodies que sonen bé. I nosaltres ens dediquem a entonar vells èxits. I podem sobreviure amb eixos vells èxits. Una altra cosa és si volem viure o sobreviure. I si volem construir una ciutat on la creació de llocs de treball de qualitat basats en allò que se’ns dona bé (la cultura, l’atenció al benestar de les persones, la innovació…) s’acompanyen d’una ciutat on es visca bé, on no hi haja un lloc millor on passar la vellesa, on criar als teus fills, on formar-te (i divertir-te) si eres jove. Però això només es farà si deixem de cantar les mateixes cançons. I si ens adonem que vivim al segle XXI.

Sandra Obiol, regidora de Guanyar Alcoi