UN TIBURÓN DE MÁS DE TRES METROS DE LONGITUD APARECE MUERTO EN LA DÁRSENA EXTERIOR DEL PUERTO DE ALICANTE
16 junio, 2020EL AYUNTAMIENTO DE BENILLOBA COMUNICA LA SUSPENSIÓN DE LAS FIESTAS DE MOROS Y CRISTIANOS DEL PRÓXIMO MES DE AGOSTO
17 junio, 2020ARTICLE D’OPINIÓ
L’altre dia mentre la meua filla i jo esperàvem a l’exterior d’una botiga, en aquestes cues de la nova normalitat, vaig poder escoltar una conversa entre mare i fill d’uns 8-9 anys. Una conversa estremidora en la qual la mare li explicava al seu fill que sí, que sabia que eixos diners eren seus, i que els hi tornaria, però que ara els necessitaven a casa. “Cuando la mamá esté más desahogada te los devuelve”. És una conversa que per repetida, per coneguda, no és menys dolorosa. O no ho hauria de ser. És una conversa que ha format part de la quotidianitat de la gent treballadora sempre, però que en les crisis encara es sent més. I mai, mai, hem viscut una crisi com aquesta en què ens trobem ara.
Per eixe motiu crec que els representants polítics, com és el meu cas ara, hem de donar respostes reals a aquestes persones. No podem pensar que una vegada en fase 3 se’ns acaben els problemes i podem parlar de la vida com si res no haguera passat. No podem deixar de conèixer la gran diversitat de maneres de viure i de problemes que tenen els nostres veïns i veïnes i tractar de buscar solucions. A vegades pense que ja és molt en verbalitzar-les, perquè això els dóna visibilitat i reconeixement, perquè malauradament als polítics institucionals se’ls presta massa atenció. Parlar de pobresa, parlar de conciliació, parlar de drets fonamentals, parlar de precarietat laboral… parlar de tot açò és precís per a reflexionar i donar solucions. Malauradament la dinàmica de funcionament de la política institucional fa que ens submergim en baralles i lluites que no sempre responen a ajudar a millorar la vida de les persones, sinó a altres interessos. Però ja em perdonareu, em negue a participar en aquestes dinàmiques. Almenys permeteu-me el dret a queixar-me.
Ara bé, no podem estar a soles en aquesta queixa. Necessitem al nostre costat als mitjans de comunicació que donen veu als malestars de les persones, que facen d’altaveu de la realitat i que matisen i qüestionen les proclames propagandístiques dels partits polítics. I també, sobretot, necessitem a les persones. Necessitem a una societat civil organitzada que a Alcoi tenim com han demostrat els èxits de la defensa de l’Aqüifer del Molinar o de la Font Roja front a l’amenaça d’aquell hotel. Però que cal que tinguem cura i que alimentem constantment a aquesta societat civil per a que també puga contribuir a que el benestar de les persones siga l’única fita a aconseguir per part dels representants de la política institucional, que és on es prenen les decisions que ens afecten i que motllegen la nostra vida quotidiana.
Perquè si no ho fem nosaltres, ho faran altres, com hem vist en la capacitat de manipulació i apropiació dels malestars de la gent per part de l’extrema dreta. Perquè ja podem negar-se a votar les propostes de la ultradreta al plenari o farcir les nostres xarxes socials dient que som antifa. Si no reconeixem el malestar quotidià de les persones i tractem de donar-los solució real sense que això signifique generar altre malestar a les persones més vulnerables, no tenim res a fer. I no podem permetre que aquesta nova normalitat accentue les pitjors formes de l’antiga normalitat.
Sandra Obiol Francés
Regidora de Guanyar Alcoi