Article d’opinió de José Antonio Tomás Andrés

Va nàixer una matinada de la primavera del 1904 al si d’una família burguesa. Son pare era un notari de prestigi i sa mare una dama sensible i afeccionada als ocells. Ell va eixir un poc més atabalat que els seus progenitors. Degut al seu caràcter indòmit i brusc no podia trobar l’equilibri i la pau en cap lloc, per això era tan exagerat en les expresions. Interpretava a molts personatges i sublimava l’angoixa que sentia amb una pluralitat de deliris humorístics. Va ser un xiquet precoç que als dotze anys ja va descobrir l’estil dels impressionistes francesos, i als catorze, ja tenia abundants coneixements de l’art de Picasso i per aquesta raó es va fer cubista.

Un destacat novel·lista d’aleshores va dir que “res és més falsificable que l’inconscient”. Tal vegada aquesta frase que pareix antifreudiana fou una lliçó i una elecció per a Salvador Dalí, que la va fer seua. El nostre home era desmesurat, extravagant, un ciutadà que semblava ser un prestidigitador, més que un artista de la pintura. El sonat prolífic era de l’Empordà, la planura catalana que aireja el vertiginós vent del nord quan recull les suaus ones del Mediterrani i les transporta fins a Port-Lligat, una cala de Cadaqués, que és on ell va passar la seua infància.

Salvador Dalí va dibuixar amb extraordinària precisió les inaudites formes de l’inconscient. És evident que fou un geni que va trobar en els racons del subconscient els vericuets afins a la seua exuberant imaginació. La seua percepció del món, algunes vegades, fou un somni intranquil replet de figures humanes diminutes que el temps s’ha encarregat de volatilitzar. El seu misticisme i narcisisme convertiren aquella irreverència retadora, no en una ètica, sinó en una lúgubre estètica, on lo bonic ja no es pot crear sense trobar el terrible resplendor del que és pervers. Dalí fou un mestre de l’histrionisme que pintava amb una exactitut perfeccionista el disbaratat món dels somnis.

Com el passat maig fou el mes de la pintura, tinc el gust de dedicar-li aquest escrit i aquest sonet, que és com una forma d’homenatge, ja que a pesar de les excentricitats que tenia, és un personatge de renom. El seu art, fou i és, molt important i valuós, prova d’això es que els quadres fets per ell, en l’actualitat tenen un valor altíssim. Tres dels més importants son: Parella amb els caps plens de núvols, La persistència de la memòria, i, La mel és més dolça que la sang. A més d’aquests, en en té una gran quantitat que seria difícil d’enumerar.

                 

A SALVADOR DALÍ

Comença amb la técnica del cubisme
però aquest art no li és a ell molt grat;
no el fa feliç, troba que no ha acertat
possiblement pel seu rar narcisisme.

És artífex genial del surrealisme
i de l’Empordà i a Figueres nat,
l’artista que serà tan valorat
pels quadres tan carregats d’onirisme.

L’art renacentista li va, i l’inspira.
Megalòman i eclèctic; l’artesà
està enamorat de la pròpia lira.

De sa dona, Gala, es sent molt ufà;
l’imbueïx, i per ella, ell, sospira.
Aquest home egocèntric, tan mundà.

José Antonio Tomás Andrés