VE DESEMBRE I L’HIVERN. TEMPS DE REFLEXIÓ

A mesura que van passant els dies, ens adonem que ja estem damunt de l’hivern. Quan arriba desembre ja està prop Nadal i l’Any Nou, unes festes que hem conegut des que erem xicotets i que hem viscut sempre amb gran il·lusió.

Els llums, el Betlem, l’arbre de Nadal, són elements que ens venen a la memòria quan ve el mes de desembre. També el Pare Noel i els regals per als xiquets. És un temps de gatzara i d’alegria.
Però cada vegada s’allarga més la vinguda de l’hivern. Temperatures molt altes, fins fa uns dies només, posa de manifest que el que estic dient no és un assumpte anodí. Per aquests indrets, on estem vivint, és evident que cada vegada augmenta més la desertització. Si comparem com era Alcoi i els seus voltants, fa seixanta anys enrere, veurem la diferència. Llavors, estava plovent a tota hora i el canvi que hi ha hagut ha sigut abismal. Ara, o bé hi ha sequera extrema o diluvia de manera abundant. Els incendis també són freqüents per tot arreu i posen en perill la vida de moltes persones.
Les emissions ininterrompudes de gasos d’efecte hivernacle estan cobrint la Terra, parant la calor del sol i perjudicant la capa d’ozó, el que fa que no es filtren com cal el raigs ultraviolats, amb el conseqüent perill de malalties per als éssers que poblem el planeta, el qual, cada vegada està més descompensat. Tot açò condueix a l’escalfament global i conseqüentment ha anat produint el canvi climàtic, que és el que causa totes les catàstrofes que estem patint.
El pitjor de tot és que l’ésser humà és el principal responsable de tot el
que està passant, motivat quasi sempre per la gòmia d’atresorar i l’orgull de la presumpció, és a dir, la cobdícia i la supèrbia. No vindria mal recordar que l’hivern és una estació en la que el fred, el rigor del temps i la major persistència de la foscor, ens poden convidar a mirar dins nostre, a examinar- nos, fent una introspecció i reflexionar sobre tot el que estem vivint. Seria convenient també fer una autocrítica positiva i constructiva per a veure quin grau de responsabilitat i culpabilitat tenim cadascun dels habitants que conformem aquest món, amb la intenció de contribuir a trobar solucions factibles. L’hivern és un temps ideal per a tot això.

SONET A L’HIVERN
Al paratge trist li entone el meu cant
quan l’engalane amb sonets d’harmonia
emetent una dolça simfonia,
perquè lletra i música són d’encant.
La gelor provoca el meu desencant
quan em roba en certs moments l’alegria;
i de sobte brolla la fantasia,
al veure entusiasmat que està nevant.
Gaudir de l’hivern té molta solera,
així que l’haurem de rebre amb lloança;
i ser feliços, la nostra quimera,
amb l’ànim que vindrà la benaurança,
la mescla d’enyorança i esperança
que torne el nostre hivern en primavera.
José Antonio Tomás Andrés